Les regles del joc

Com en una bona història de por, tot el muntatge es va desplomar quan els trucs que conferien un ambient creïble però irreal van sortir a la llum. De manera molt resumida, des de feia anys, els bancs havien anat obtenint “diner fals” – hipoteques que realment no es podien arribar a pagar. Aquestes, però, havien estat qualificades per les agències de ràting amb una triple A (la màxima puntuació en solvència). Els bancs predicaven un augment del seu capital, que no era acompanyat proporcionalment per un augment dels seus fons. EN REALITAT, NO HI HAVIA DINERS. La demostració: el forat negre creat al centre del sistema financer que comportà la caiguda d’un dia per l’altre de Goldman Sachs (només cal fixar-se amb el nom del banc desacreditat). En conclusió, el sistema financer era i és una muntanya de cartes del PÒKER (un joc de grans riscos) que s’ha desplomat a la primera bufada perquè es basava en un creixement il·lusori mesurat en números, no en béns. Aquestes són les conseqüències directes d'un sistema capitalista neoliberal, on la màxima que governa és la llei del més fort, és a dir, l'estat del salvatgisme. 

Davant d’aquesta situació, els mercats van convèncer els governs perquè els rescatessin mitjançant l’excusa que si queien els bancs, queia tota la societat amb ells, i així han aconseguit sortir-ne airosos. En conseqüència, el deute privat ha passat a ser un deute sobirà –el principal problema de l’actual crisi econòmica europea- i, per tant, s’han traspassat les responsabilitats als ciutadans, a qui ara reclamen un esforç a base d’austeritat i retallades per poder liquidar un deute que adjudiquen a “tots” però que en realitat només és responsabilitat "d’uns quants" – banquers per crear-lo i polítics per acceptar-lo.

El fet més greu d’aquest episodi, a part de la degradació dels drets socials i de les condicions de vida de la població, és que evidencia com el sistema financer adapta a la seva conveniència les normes del joc, basades en el concepte neoliberal del lliure mercat i la no intervenció de l’Estat. Com explica Vicenç Navarro, catedràtic de Ciències Polítiques a la UPF i expert en economia política, en un article sobre l’FMI al número 104 de la revista Sàpiens, “Si els mercats financers fossin mercats de veritat (i, per tant, hi hagués competitivitat i risc en el seu comportament), els bancs haurien d’absorbir les seves pèrdues en inversions financeres fallides”. A la qual cosa l’autor del text, José Manuel Rúa, aclareix: “La realitat, però, és molt diferent: aquests bancs, en comptes d’assumir les pèrdues, s’asseguren el cobrament del deute gràcies a institucions com l’FMI (Fons Monetari Internacional), que presta diners als estats mentre imposa els anomenats “plans d’austeritat”, basats en la reducció de la despesa social en serveis públics”.

El recent cas de Bankia és una mostra exemplar de com els interessos polítics ceguen decisions que haurien de ser purament empresarials. Fins i tot Xavier Sala i Martí reconeix la seva preferència a la fallida del banc que a un rescat públic. Les seves raons: mantenir les lleis del mercat. Hem vist com Bancs i Governs nacionals i internacionals han desatès els principis bàsics que van imposar per organitzar el sistema de la societat.

En tot joc hi ha unes regles, i aquestes han de ser clares i concretes, però per sobre de tot, s’han de respectar. Ara bé, si es volen canviar les regles del joc, llavors, parlem-ne, però per crear-les amb el consens de tots. S’ha de tenir en compte que darrera les grans corporacions i institucions hi ha persones, i que el diàleg és, si més no, possible. Actualment vivim en un estat de salvatgisme hobbsià en el que l’interès individual trepitja qualsevol concepte moral i de justícia social, però com a persones hem de lluitar per obtenir un contracte socialment digne.

La cita de la setmana

Is all about Freedom

L'objectiu d'aquest article i dels que vindran a continuació és endinsar-nos a les profunditats del sistema capitalista que actualment està sent tan qüestionat i despullar-lo de tal manera que ens permeti trobar el seu tendó d'Aquil·les. Comprendre els pilars ideològics que el sustenten per trobar la clau de la seva transformació. Així doncs, hem d'analitzar les idees, sentiments i sensacions que circulen dintre la societat i promouen el seu avenç. 

Tots sabem que una gran indignació ha commocionat el món: uns en busca de la democràcia, els altres amb la intenció de preservar-la. Però perquè? La sensació a Occident que un nou poder que, com diu Hollande, "no té ni nom, ni cara, ni partit però tot i així ens governa", ha pres les places i carrers de l'Europa pacífica per creuar l'Atlàntic i retrobar-se amb la seva causa final, vinculada a unes contradiccions profundes en les arrels del mateix sistema capitalista: un món sense límits basat en una llibertat individual que fa possible el creixement infinit.

L'Estàtua de la Llibertat a Nova York és un reflex de la importància del concepte de llibertat

Aquesta és la idea que Jonathan Franzen dissemina a través de píndoles de crítica política introduïdes sutilment a la seva última novel·la, Freedom (un títol no en va), amb la intenció d'analitzar la societat americana d'aquest principi de segle XXI:

" The reason why the system can't be overthrown in this country, is all about freedom"  

[La raó per la qual el sistema no pot ser enderrocat en aquest païs és tot per una qüestió de llibertat].

La noció que tenen a EUA sobre la llibertat personal xoca dràsticament amb una concepció sobre drets col·lectius (per alguna raó són l'únic país desenvolupat, i considerat primera potència mundial, que no garanteix la salut dels seus habitants). Tot i que Franzen reconeix que aquesta divergència a Europa està solucionada d'una manera més racional (amb una base social més àmplia que ha permès la creació de l'Estat del Benestar), ara ens adonem que així i tot no ens hem salvat de res, ans el contrari. Perquè, volent-ho o no, ens hem empassat el discurs americà sobre la importància de conservar una llibertat idealitzada. 

Tzvetan Todorov, en la Contra de La Vanguardia del 18/01/12, encara va més enllà, rascant en el fons d'una ferida oberta: la desregulació del sistema financer i l'especulació portada a l'extrem. I és que, en definitiva, tot convergeix en el mateix concepte de llibertat. Com s'explica, doncs, aquest ultraliberalisme si no es creu que la llibertat absoluta ha de prevaldre per sobre de tot, més enllà de l'ordre i la justícia social? 

La llibertat sense límits és una paradoxa que va en contra dels seus propis principis. Edmund Burke ja ho anunciava a finals del segle XVIII a Reflexions sobre la Revolució Francesa: "No podem demanar llibertat sense definir en quin context, perquè la llibertat genera poder i el poder sense límits és contrari a qualsevol esperit de llibertat". Com apunta el mateix Todorov, "La llibertat sense límits dels uns és la submissió dels altres". 

És cert que la nova economia globalitzada fa més difícil el seu control per part dels Estats (un gran exemple és la dificultat que hi ha per introduir la Taxa Tobin), però només a partir d'un ús despietat del concepte de llibertat s'entén l'acceptació generalitzada davant la pèrdua de poder polític de l'Estat. Segons Todorov, vinculem la prosperitat a la llibertat dels mercats i, per tant, l'Estat ha de renunciar a tota regulació, és a dir, a tot el seu poder. És aquesta la cara més decebedora de la crisi actual.

Arribats a aquest punt, és hora que vosaltres us afegiu a l'òrbita d'idees! Entre tots m'agradaria que intentéssim respondre a una pregunta fonamental per replantejar-nos el sistema:  què és per vosaltres llibertat? I fins on arriba la nostra llibertat com a individus respecte els altres com a societat?

Si hi ha prous comentaris, faré un recull de les idees principals i les exposaré en una pàgina complementària, així que no tingueu vergonya a dir la vostra! 

PD: Ja us avanço que el tema del proper article girarà entorn a un concepte que té el punt de gravetat en la mateixa idea de llibertat: el creixement il·limitat. Fins a la pròxima!

Missatge de nouvinguda

L’altre dia vaig tenir el plaer i la sort d’esdevenir per un moment espectadora d’una anècdota curiosa. Més enllà del seu significat particular dintre la societat que vull intentar definir i les idees de la qual transmetre, necessito fer-hi referència per la transcendència que ha suposat en mi: la gènesi d’aquest nou blog!

Just pujar a l’autobús de la línia 27 de Barcelona, em vaig adonar del rebombori creat per una vintena de nens, classe mitja catalana, que molt probablement venien d’una excursió organitzada per l’escola. La meva primera impressió de l’escena va ser del tot negativa. Decidida, em vaig posar els cascos de música per poder apaivagar aquell soroll molest de xerrameca i cridòria que em deixava el cap com un timbal. Però gràcies a la incapacitat de l’ésser humà per desconnectar el canal auditiu, vaig començar a escoltar les converses de la canalla (gràcies, també, a una curiositat innata). Em va cridar especial atenció un grup de nois d’uns 12 o 13 anys que parlaven de política amb un interès i una capacitat per desenvolupar idees sorprenent. El centre del debat l’ocupava la crisi econòmica i les eleccions del 20-N, que estaven a la volta de la cantonada. Els seus discursos, però, anaven més enllà del moment puntual. Opinions convergien i xocaven: que si els polítics guanyen molts diners i a sobre s’està retallant la sanitat, que si el debat mediàtic estava pactat, que ara el que toca és sortir de la crisi, etc. Cadascú defensava la seva pròpia visió i, entre tots, reflexionaven i prenien part de la realitat política i social.

Així doncs, amb aquesta anècdota es posen de manifest dues coses: la primera, que el bombardeig informatiu sobre l’hecatombe de la crisi econòmica ha arribat fins i tot als més petits. La importància figurativa que se li ha donat, tant des dels mitjans de comunicació com des del govern, ha provocat un estat d’alerta roja en tota la societat que ha fet que esdevingui el tema principal de preocupació col·lectiva. La segona, i per a mi més important encara, és que si les noves generacions demostren tan aviat (recordeu, als 12 anys!) una implicació amb el món que els envolta i del qual formen part, i són capaces d’elaborar i articular discursos que, encara que hagin pres d’altres llocs (pares, escola, premsa, etc.), tenen una veu pròpia, podem tenir esperança per un nou futur, per una sortida. Perquè la clau no està amb els d’ara, que són incapaços d’aportar solucions perquè tracten conceptes obsolets que, precisament, ens han portat a l’actual crisi econòmica, moral i social. És el sistema, en el seu conjunt, el que s’ha de transformar amb nous valors. I d’això només en són capaces les generacions venidores, que, per sort, saben quin és el seu poder. Com va dir un dels nois a l’hora de respondre a les cansades peticions d’un d’ells per deixar córrer la discussió en vistes que no hi podien fer res: “Podem opinar”.

Aquest és precisament el propòsit del blog: fomentar l'opinió, la discussió i l'articulació d'idees. Perquè el poder en una democràcia rau en el poble i en la força de la seva opinió, i és per això que cal educar-lo i despertar-li l’esperit crític. Més que mai, el nou jovent s’està formant per poder assolir la nova funció que li pertoca i, per tant, positivista o no, jo els hi dono un vot de confiança.