Les regles del joc

Com en una bona història de por, tot el muntatge es va desplomar quan els trucs que conferien un ambient creïble però irreal van sortir a la llum. De manera molt resumida, des de feia anys, els bancs havien anat obtenint “diner fals” – hipoteques que realment no es podien arribar a pagar. Aquestes, però, havien estat qualificades per les agències de ràting amb una triple A (la màxima puntuació en solvència). Els bancs predicaven un augment del seu capital, que no era acompanyat proporcionalment per un augment dels seus fons. EN REALITAT, NO HI HAVIA DINERS. La demostració: el forat negre creat al centre del sistema financer que comportà la caiguda d’un dia per l’altre de Goldman Sachs (només cal fixar-se amb el nom del banc desacreditat). En conclusió, el sistema financer era i és una muntanya de cartes del PÒKER (un joc de grans riscos) que s’ha desplomat a la primera bufada perquè es basava en un creixement il·lusori mesurat en números, no en béns. Aquestes són les conseqüències directes d'un sistema capitalista neoliberal, on la màxima que governa és la llei del més fort, és a dir, l'estat del salvatgisme. 

Davant d’aquesta situació, els mercats van convèncer els governs perquè els rescatessin mitjançant l’excusa que si queien els bancs, queia tota la societat amb ells, i així han aconseguit sortir-ne airosos. En conseqüència, el deute privat ha passat a ser un deute sobirà –el principal problema de l’actual crisi econòmica europea- i, per tant, s’han traspassat les responsabilitats als ciutadans, a qui ara reclamen un esforç a base d’austeritat i retallades per poder liquidar un deute que adjudiquen a “tots” però que en realitat només és responsabilitat "d’uns quants" – banquers per crear-lo i polítics per acceptar-lo.

El fet més greu d’aquest episodi, a part de la degradació dels drets socials i de les condicions de vida de la població, és que evidencia com el sistema financer adapta a la seva conveniència les normes del joc, basades en el concepte neoliberal del lliure mercat i la no intervenció de l’Estat. Com explica Vicenç Navarro, catedràtic de Ciències Polítiques a la UPF i expert en economia política, en un article sobre l’FMI al número 104 de la revista Sàpiens, “Si els mercats financers fossin mercats de veritat (i, per tant, hi hagués competitivitat i risc en el seu comportament), els bancs haurien d’absorbir les seves pèrdues en inversions financeres fallides”. A la qual cosa l’autor del text, José Manuel Rúa, aclareix: “La realitat, però, és molt diferent: aquests bancs, en comptes d’assumir les pèrdues, s’asseguren el cobrament del deute gràcies a institucions com l’FMI (Fons Monetari Internacional), que presta diners als estats mentre imposa els anomenats “plans d’austeritat”, basats en la reducció de la despesa social en serveis públics”.

El recent cas de Bankia és una mostra exemplar de com els interessos polítics ceguen decisions que haurien de ser purament empresarials. Fins i tot Xavier Sala i Martí reconeix la seva preferència a la fallida del banc que a un rescat públic. Les seves raons: mantenir les lleis del mercat. Hem vist com Bancs i Governs nacionals i internacionals han desatès els principis bàsics que van imposar per organitzar el sistema de la societat.

En tot joc hi ha unes regles, i aquestes han de ser clares i concretes, però per sobre de tot, s’han de respectar. Ara bé, si es volen canviar les regles del joc, llavors, parlem-ne, però per crear-les amb el consens de tots. S’ha de tenir en compte que darrera les grans corporacions i institucions hi ha persones, i que el diàleg és, si més no, possible. Actualment vivim en un estat de salvatgisme hobbsià en el que l’interès individual trepitja qualsevol concepte moral i de justícia social, però com a persones hem de lluitar per obtenir un contracte socialment digne.