Missatge de nouvinguda

L’altre dia vaig tenir el plaer i la sort d’esdevenir per un moment espectadora d’una anècdota curiosa. Més enllà del seu significat particular dintre la societat que vull intentar definir i les idees de la qual transmetre, necessito fer-hi referència per la transcendència que ha suposat en mi: la gènesi d’aquest nou blog!

Just pujar a l’autobús de la línia 27 de Barcelona, em vaig adonar del rebombori creat per una vintena de nens, classe mitja catalana, que molt probablement venien d’una excursió organitzada per l’escola. La meva primera impressió de l’escena va ser del tot negativa. Decidida, em vaig posar els cascos de música per poder apaivagar aquell soroll molest de xerrameca i cridòria que em deixava el cap com un timbal. Però gràcies a la incapacitat de l’ésser humà per desconnectar el canal auditiu, vaig començar a escoltar les converses de la canalla (gràcies, també, a una curiositat innata). Em va cridar especial atenció un grup de nois d’uns 12 o 13 anys que parlaven de política amb un interès i una capacitat per desenvolupar idees sorprenent. El centre del debat l’ocupava la crisi econòmica i les eleccions del 20-N, que estaven a la volta de la cantonada. Els seus discursos, però, anaven més enllà del moment puntual. Opinions convergien i xocaven: que si els polítics guanyen molts diners i a sobre s’està retallant la sanitat, que si el debat mediàtic estava pactat, que ara el que toca és sortir de la crisi, etc. Cadascú defensava la seva pròpia visió i, entre tots, reflexionaven i prenien part de la realitat política i social.

Així doncs, amb aquesta anècdota es posen de manifest dues coses: la primera, que el bombardeig informatiu sobre l’hecatombe de la crisi econòmica ha arribat fins i tot als més petits. La importància figurativa que se li ha donat, tant des dels mitjans de comunicació com des del govern, ha provocat un estat d’alerta roja en tota la societat que ha fet que esdevingui el tema principal de preocupació col·lectiva. La segona, i per a mi més important encara, és que si les noves generacions demostren tan aviat (recordeu, als 12 anys!) una implicació amb el món que els envolta i del qual formen part, i són capaces d’elaborar i articular discursos que, encara que hagin pres d’altres llocs (pares, escola, premsa, etc.), tenen una veu pròpia, podem tenir esperança per un nou futur, per una sortida. Perquè la clau no està amb els d’ara, que són incapaços d’aportar solucions perquè tracten conceptes obsolets que, precisament, ens han portat a l’actual crisi econòmica, moral i social. És el sistema, en el seu conjunt, el que s’ha de transformar amb nous valors. I d’això només en són capaces les generacions venidores, que, per sort, saben quin és el seu poder. Com va dir un dels nois a l’hora de respondre a les cansades peticions d’un d’ells per deixar córrer la discussió en vistes que no hi podien fer res: “Podem opinar”.

Aquest és precisament el propòsit del blog: fomentar l'opinió, la discussió i l'articulació d'idees. Perquè el poder en una democràcia rau en el poble i en la força de la seva opinió, i és per això que cal educar-lo i despertar-li l’esperit crític. Més que mai, el nou jovent s’està formant per poder assolir la nova funció que li pertoca i, per tant, positivista o no, jo els hi dono un vot de confiança.